Una referència a Martin Luther King (Washington DC, 1963)
Dimarts dia 4 a la nit. Dia del canvi.
Per sort a partir de dimarts els telediaris parlaran d'alguna cosa més que les eleccions americanes, en definitiva (i així ho hem sentit), les eleccions de tots.
Dimarts a la nit me'n vaig anar a dormir amb la mateixa sensació que la Nit dels Oscar, intentant mantenir-me desperta esperant resultats però aclucant els ulls en el moment més inesperat. I anant-me a dormir amb nervis pensant en què l'endemà ja hi hauria un canvi.
Des de les 11 de la nit, quan va començar l'escrutini, fins a les 5 i poc, que es va saber el resultat, tot eren nervis, cares de preocupació o alegria quan els mitjans de comunicació anunciaven els resultats d'Estats més indecisos, on la balança es podia decantar cap al blau o cap al vermell.
L'endemà al matí, em vaig despertar amb bona sensació i amb alegria cap a la feina. Què va passar mentre dormia que em va fer llevar amb bona sensació al cos?...
...
........
...
Dimarts a la nit vaig tenir un somni. Un somni semblant al de Martin Luther King ara deu fer poc més de 40 anys...
Vaig somiar que una gran nació rebia amb els braços oberts un nou personatge, aparentment modest, amb idees fortes i amb ganes de canviar el seu país. A dos quarts de sis de la matinada, Grant Park alçava els braços i aclamava el NOU PRESIDENT DELS ESTATS UNITS.
Vaig somiar que gent de tota mena -blancs, negres, joves, jubilats, demòcrates, cristians, nadius americans, amish...- va sortir al carrer per donar suport a una persona, a un canvi, sense importar les diferències (si vols veure un vídeo de les celebracions a Grant Park, clica aquí). Aquesta multitud de gent esperava ansiosa que obrissin les portes del recinte del Grant Park de Chicago, de la mateixa manera que milers de fans dels Rolling Stones esperen nits senceres davant un pavelló per poder veure els seus ídols des de primera fila. Gent amb esperança, il·lusió i un objectiu en ment: ganes de canvi. Milers de persones s'aplegaven davant una pantalla gegant instal·lada al parc i uns pocs privilegiats podien accedir al recinte des d'on Barack Obama anunciaria el seu discurs. Homes, dones, joves hispans, reverents, jueus, executius, negres, homosexuals... tots amb una característica comuna: ulls llagrimosos reflexant la felicitat en veure que el seu candidat per fi havia arribat al poder. Per fi, des de l’elecció de Kennedy els Estats Units tornen a escollir un president per l’esperança.
Vaig somiar que un home negre pujava dalt d'un escenari disposat a locutar un discurs de victòria, enmig d'un gran públic, 70.000 persones espectants com en un partit de la Superbowl. Ni el millor discurs sortit del moment clímax d'una pel·lícula americana amb l'objectiu d'emocionar-nos ho podia superar. Si el que volia Obama amb les seves paraules era fer-nos posar la pell de gallina, ho va aconseguir:
"Si hi ha algú per encara dubti que Amèrica és un lloc en el que totes les coses són possibles, que encara es pregunti si el somni dels nostres fundadors està viu en els nostres temps, que encara sospiti sobre el poder de la nostra democràcia, aquesta nit té la resposta [...] És una resposta que han donat joves i vells, rics i pobres, demòcrates i republicans, negres, blancs, hispans, asiàtics, natius, gays, heterosexuals, discapacitats o no. Els nord-americans envien un missatge al món que mai hem sigut només una col·lecció d'individus o una col·lecció d'Estats vermells i Estats blaus. Som i sempre serem els Estats Units d'Amèrica". (si voleu llegir el discurs senser, el trobareu aquí)
També vaig somiar que en el mateix moment, a Phoenix, McCain felicitava al nou president electe i convidava a la gent que l'havia votat, a no donar l'esquena al nou president. Un discurs de McCain prou digne, reconeixent la derrota amb orgull.
Mentrestant, a mils de kilòmetres dels Estats Units, a Barcelona concretament, centenars de persones es reunien a la festa organitzada pel consolat americà i la Fundació Institut d'Estudis Nord-americans per celebrar la possible victòria demòcrata. Fins i tot gent que no podia votar, ho vivia tan intensament com un mateix ciutadà nord-americà. Per què al cap i a la fi, l'elecció del seu president, ens incumbeix a tots.
Hora de llevar-se. Encendre el televisor i veure com han anat els resultats. Informar-se sobre tot el que ha passat mentre jo tenia aquest somni. Les cares dels presentadors de televisió denotaven cert cansament. Passar tota una nit en vetlla per transmetre a l'audiència allò que passava en la nit americana. I per fi m’assabento del resultat: Obama president.
Barack Obama no ho tindrà fàcil. Ha d'aixecar tota una nació, la nació més important del món, submergida en una crisi econòmica i desprestigiada internacionalment per la labor de Bush. Heretar el llegat de Bush, una tasca gens fàcil.
Ni el mateix Martin Luther King s'hauria imaginat que un negre podia arribar a ser president dels Estats Units, ell es conformava, simplement, en què un nen blanc i un nen negre juguessin plegats. Ell somiava amb un món basat en la tolerància i el respecte a les persones. Avui, dècades més tard, una nació on fa un segle i mig imperava l'esclavisme serà governada per un president afro americà.
Com se sol dir en llenguatge cinematogràfic, a vegades, la realitat supera la ficció. I en aquest cas, el somni de Martin Luther King es va quedar curt.
...
........
...
No et perdis aquest
vídeo del blog de Time. Un resum de 3 minuts de la nit americana: des dels primers recomptes fins l'emotiu discurs d'Obama.
Per què tots els presidents dels Estats Units acaben els discursos amb el típic God Bless America?
